Educació física

Sabeu què són les curses d’orientació?

per Enric · octubre 2014

Sabeu què són les curses d’orientació?

Si us agrada la natura i us agrada l’esport, segur que us agradaran les curses d’orientació.

Les curses d’orientació són una activitat esportiva contrarellotge on el participant ha de passar per uns controls assenyalats en un mapa en el menor temps possible i amb l’ajuda o no d’una brúixola.

La lectura del mapa permet saber les distàncies, els desnivells i els elements més destacats del terreny per on es passarà (roques, tallats, senders, camins, rius, edificacions, rases, vegetació, etc).

El repte és trobar la millor ruta per arribar a trobar tots els controls i fer-ho en el menor temps possible.

L’orientació és un esport que poden practicar tots els membres de la família. A totes les curses hi ha mapes i circuits de diferents nivells, des dels més senzills d’iniciació per als petits o els adults que comencen, fins als circuits més complicats per als experts, on l’ús de la brúixola és fonamental. D’aquesta forma tothom té un circuit a la seva mida.

Una cursa d’orientació és pot prendre com un agradable passeig o bé com una activitat atlètica competitiva.

Les curses d’orientació estimulen el poder de concentració, la presa ràpida de decisions i la imaginació, ja que cal interpretar la informació que ofereix el mapa i contrastar-la amb la realitat que veiem a l’entorn, per saber on estem i cap on hem d’anar. L’orientació és un esport integral i complet en cos i ment.

Què necessitem per fer una cursa d’orientació

La fita o balisa és una banderola de roba en forma de prisma triangular de 30 cm de costat, on cada cara està dividida en diagonal amb els colors blancs i taronges. Es col·loca junt a l’element del terreny que l’orientador ha de trobar, bé penjada o bé estacada al terra. Estan identificades amb el mateix número que el control que representen.
Les balises disposen d’una pinça manual que l’orientador ha d’utilitzar per marcar la casella que correspongui en la seva tarja de control. Cada pinça fa una marca diferent en la tarja de control.

Un cop arribats a un control, es verifica el número del control i es perfora la casella corresponent de la targeta de control amb la pinça que disposa la fita, i així amb tots els controls fins arribar a la meta.

Actualment s’utilitza un sistema de marcatge electrònic anomenat Sportident. En aquest cas no es disposa de targeta sinó d’un xip que es porta lligat al dit, i que cal introduir en la base electrònica que hi ha a la fita o balisa. El xip registra el número de les fites visitades i el temps que s’ha trigat en arribar-hi.

En finalitzar la cursa, es descarrega la informació del xip i s’obtenen moltes dades interessants, com els temps parcials, i permet fer diferents comparatives entre els corredors.

El full de descripció de controls o simbologia conté la descripció exacta d’on està emplaçat cada control, amb detalls de com és el element del terreny al qual hem col·locat la fita. Pot estar inclòs en el mapa o en un full petit a part. Conté un encapçalament amb les següents informacions:

Primera fila: categoria en que participa l’orientador.
Segona fila: número del circuit, llargada del recorregut i desnivell.
Tantes files com balises: a cada fila hi trobem la descripció d’una fita i cada columna diferents detalls que permetran trobar la fita
La última fila indica la distància que hi ha entre l’última fita i l’arribada. A més, si hi ha una línia discontinua indica que aquest recorregut està balisat.

Columna a: El número de fita o balisa (en aquest cas, el cinquè control).
Columna b: El codi de la fita que apareix al costat de la banderola (el 55).
Columna c: Quin, dels diferents elements semblants (el de més a l’est).
Columna d: L’element en què està la fita (la depressió).
Columna e: L’aparença de l’element (profunda).
Columna f: Dimensions de l’element.
Columna g: Localització de la fita respecte de l’element.
Columna h: Altra informació.

La targeta de control serveix per demostrar que l’orientador ha passat pels elements indicats, perforant les caselles corresponents a cada fita. Normalment es reserven dos o més espais per marcar-los en cas d’error de marcatge d’alguna fita en la seva casella corresponent (caselles A, B i C).

També serveix com a d’identificació de cada orientador, on hi consta:

el seu nom i cognom.
l’hora de sortida.
la categoria.
el club al qual pertany.
quan finalitza la cursa, l’hora d’arribada i el temps que ha trigat en realitzar el recorregut.

Normalment la tarja de control és exposada públicament amb totes les altre en finalitzar la competició, en ordre creixent tenint en compte el temps assolit per cada orientador.

La brúixola no és completament necessària per completar una cursa. Sovint el mapa proporciona prou elements de referència com per trobar els elements que cal buscar.
Les brúixoles adequades per practicar l’orientació tenen el limbe ple d’un fluid que esmorteeix les vibracions de l’agulla imantada, fent així que s’estabilitzi ràpidament i que sigui possible una lectura precisa, tot i que s’estigui corrent.

Existeixen diferents tipus de brúixola, les de plataforma i les de dit, i també les de canyell per fer btt-o.

Per fer un rumb d’una fita a la següent, l’orientador a de fer:

Orientar el mapa al nord d’acord amb l’agulla magnètica de la brúixola; per tant, cal girar-lo fins que les seves línies de nord coincideixin amb el nord que marca la brúixola.
Col·locar el cantell de la brúixola paral·lel a la línia de connexió entre la fita que estem i la que volem anar. El rumb que cal seguir és l’assenyalat pel cantell de la brúixola

Els mapa és l’element més important en les curses d’orientació. Estan fets específicament per a aquest esport, reproduint a escala reduïda del lloc on es practicarà l’orientació. Permeten conèixer les distàncies i els desnivells del terreny i són molt detallats. Solen anar acompanyats d’una llegenda que indica de manera resumida la simbologia que s’ha utilitzat per representar aquests elements. Per tal de representar acuradament tots els elements del terreny els mapes són dibuixats en cinc colors a escala preferentment de 1:15.000 o 1:10.000 (1 cm = 100 metres). El significat de cada color es el següent:

El color negre defineix els elements:

Amb característiques rocoses, com per exemple: cingles, marge de roques, roques, pedres grans, etc.
Amb característiques lineals, com camins, senders, línies elèctriques, etc.
Elements construïts per l’home: ruïnes, construccions, etc.

El marró indica les formes del terreny, com ara corbes de nivell, petites depressions, monticles o turons, torrenteres i barrancs, talussos, etc. L’equidistància de les corbes de nivell normalment és de 5 m.
El blau és utilitzat per indicar elements relacionats amb l’aigua, com per exemple, llacs, aiguamolls, rierols, fonts, forats d’aigua, rius, etc. Una línia de color negre al voltant d’un element d’aigua indica que no es pot creuar en condicions del temps habitual.
El groc representa camps o zones obertes sense massa forestal. La densitat del groc determina com és d’oberta aquella zona: el groc llampant determinarà una zona d’herba baixa o gespa natural i el groc pàl·lid o clar una zona amb herba alta.
El verd és utilitzat per indicar la vegetació que ralentitza el pas a l’orientador. L’enfosquiment del color verd significa una reducció de la penetrabilitat dins de l’àrea.
El blanc representa el bosc, sense o amb poca vegetació herbàcia i arbustiva que impedeixi la cursa a través d’ell. Si hi ha alguna part del bosc per on no es pot córrer, llavors el color blanc no apareixerà.
El púrpura o el vermell s’utilitza per marcar el circuit definit per l’organització de la cursa: la sortida, l’arribada, els cercles que representen les fites, les línies que els uneixen, etc. Aquests colors també s’utilitzen per determinar zones d’exclusió per diferents causes.

Una característica molt particular i específica dels mapes d’orientació són les línies o fletxes orientades al nord (també anomenades meridians). Aquestes són dibuixades amb color blau o negre, segons el mapa, amb un disposició paral·lela, anant del sud al nord magnètic, i espaiades de 500 metres a escala del mapa.

Les fites estan marcades en el mapa amb un cercle, el punt central del qual és el lloc on està la fita a trobar.

Tot i que existeixen moltes modalitats de curses d’orientació, les més importants són:

• a peu, amb les seves modalitats: distancia llarga, mitja, ultrallarga, relleus, sprint i nocturna
• rogaine (cursa en grup a peu) en la modalitat de 3 hores, 6 hores o 24h
• raids d’aventura
• orientació en bicicleta de muntanya (BTT-O), en modalitat mitja, llarga i sprint

El format mes comú de les curses d’orientació és el de la cursa lineal individual, en què cada orientador te assignada una hora de sortida i ha de trobar les fites en l’ordre indicat.

Una variant són les curses de relleus, on cada rellevista agafa un mapa quan arriba el seu company i fa la seva cursa lineal individualment. En aquest cas el temps de resultat és el temps sumatori de tots els rellevistes.

En les curses en format score, l’orientador ha de trobar una determinada quantitat de fites en el menor temps possible però en qualsevol ordre. Es pot limitar el temps màxim per trobar fites o bé el nombre de fites a trobar. En el mapa les fites estan representades com a cercles i numerades però no hi ha línies de connexió entre elles i el numero no implica ordre de trobada sinó que només serveix per identificar la fita.